Els famosos són els setges de Saragossa (els pares d'Agustina d'Aragó, heroína d'aquest episodi, podrien ser originaris de Fulleda), o de Girona, peró Lleida també en va patir un en tota regla a mans de les tropes del general Suchet entre els mesos d'abril i maig del 1810.

Dos anys abans, Lleida ja s'havia significat per la seua oposició a la invasió. Així, a Lleida es va constituir la que va ser la primera Junta de Defensa provincial, junta que enviaria guerrillers al primer incident bél•lic important contra les tropes de Napoleó, que van ser derrotades: la batalla del Bruc, entre el 6 i el 14 de juny del 1808, un episodi marcat per la llegenda del Timbaler.

Des d'aleshores, l'activitat guerrillera a les comar ques centrals i de Ponent va ser constant. És per aixó que Napoleó encomana al general Suchet prendre les places de Lleida, Mequinensa i Tortosa per afilar Catalunya de la resta d'Espanya.

El 13 d'abril del 1810, Suchet arriba per Almacelles amb 12.000 homes i encercla Lleida per la riba dreta del Segre; el general Harispe, per la riba esquerra i el general Musnier per Alcoletge vigilant els camins de Barcelona i Tarragona. Tropes espanyoles d'O'Donnell vénen des de Montblanc per auxiliar Lleida peró són esclafades a l'algada del pla de Margalef, prop de Juneda.

El dia 24, aYllada Lleida, comenta el veritable setge. La pluj a retarda l'assalt, peró el 7 de maig comenta el foc d'artilleria contra els ba- luards de Magdalena, del Carme i de Gardeny. El dia 13 les tropes del general Harispe entren per la porta de Sant Antoni empenyent la guarnició i els civils cap a la S eu Vella. El governador García Conde i el comandant de Gardeny, Francisco Núñez, capitulen el dia 14. Havien mort uns 2.000 civils, 1.200 soldats i altres 7.748 havien estat fets presoners. Les baixes franceses tot just arribaven als 200 morts.

Lleida, amb 40.000 habitants, va estar sota domini francés (amb un governador, Henriod, conegut per la seua brutalitat i amb episodis com l'explosió del polvorí de la Suda, el 1812) fins al febrer del 1814, quan el baró d'Eroles, Joaquim Ibáñez-Cuevas, militar nascut a Talarn i que té dedicat un discret carrer entre el passeig de Ronda i l'Hospital de Santa Maria, aconsegueix sense disparar cap tret, diuen que fruit d'una enganyifa, que la guarnició francesa deixi la ciutat per sumar-se a un exércit imperial ja en retirada.