El 1976 Espanya es va desentendre de l'última colònia que li quedava en terreny africà: el Sàhara Occidental. Un any abans va signar un acord amb Mauritània i Marroc pel qual els tres països administrarien el territori de manera temporal.

En eixe moment el Front Polisari va reclamar la proclamació de la República Àrab Sahariana Democràtica. Davant la negativa dels dos països veïns, va començar una guerra per aconseguir la independència. Mauritània va renunciar de seguida al territori però Marroc encara hui el domina, excepte en un xicoteta extensió ocupada pel Front Polisari.

Quan la guerra va declarar-se, milers de saharians van començar un èxode que els va portar a refugiar-se en una vasta extensió de terreny desèrtic al sud d'Algèria. És en aquest territori on més de 200.000 persones malviuen des de fa ara 31 anys.

Els saharians han creat una estructura organitzativa perfecta. El Aiuún, Smara, Ausser i Dajla són les seues regions i cadascuna d'elles compta amb un governador. La vida als campaments

En haimes i cases d'adob habiten els saharauis al desert. Han construït escoles i hospitals, així com centres culturals. La riquesa es mesura pel nombre de cabres que cada família posseeix. L'aigua els la proporciona setmanalment Algèria, i l'ONU els envia càrregues amb arròs, sucre i llegums que es reparteixen en funció dels fills. Les associacions de solidaritat amb el poble saharià són també subministradores d'ajuda bàsica. I  gràcies a elles, al voltant de 10.000 xiquets poden passar l'estiu amb una família que els acull com si dels seus fills es tractara.

dfont@adn.es

Ucraïna

Dues voltes per any els xiquets de Xernòbil respiren aire net

En 1986 es va produir el major desastre nuclear de la història: l'explosió de la central de Xernòbil. Milers de persones pateixen encara els efectes de la radiació. Aquest va ser el motiu que va impulsar el naixement del programa Ucraïna 2000 de l'associació Advocats sense Fronteres, que aquest estiu acull 164 xavals d'entre 6 i 17 anys. Procedeixen de famílies pobres i desestructurades o bé d'internats que estan situats en un perímetre de 100 quilòmetres a la rodona de la central nuclear, és a dir, de zones directament afectades per la tragèdia. La finalitat és que estiguen durant tres mesos a l'any allunyats de la zona de radiació i que siguen examinats per metges valencians. Oleksiy Gradinar és un d'aquests xiquets. Durant dos mesos viurà al carrer Serradora de València amb Luis Carlos, Elisa, Amanda i Eli. "És un xiquet molt actiu i s'entreté amb qualsevol cosa", apunta Elisa. La cuina de la família s'ha omplit amb els dibuixos de Oleksiy, que mostra a totes les persones que el visiten el seu art mural. Tot i que sols té 7 anys i és la primera volta que ha xafat terra espanyola "en cap moment s'ha mostrat feble i s'ha adaptat perfectament", comenta Luis Carlos. Eli i Amanda estan encantades amb el nouvingut ja que "ens aporta un somriure fixe". Quan puje a l'avió estaran dessitjant que vinga el desembre i Oleksiy torne carregat de noves històries i de somriures.

'Hem conegut una nova cultura'

Nom: Sudani Abdouhlad Leihb

Edat: 11 anys

Població:  Smara

El que detesta és:  Estar a casa tancat i dur les sabates posades.

Sudani i Javier s'ho passen de meravella jugant junts. Tenen quasi la mateixa edat  però Javier és fill de Consuelo i Sudani està en acollida. A aquesta mare el que més li agrada de tenir a Sudani és"conèixer una cultura i nous valors". Cada vesprada baixen al parc de Russafa perquè "a Sudani no li agrada gens el pis, acostumant com està a passar el dia a l'aire lliure".

'Per ella em vaig pujar a un avió'

Nom: Nora Mohhamed LeminEdat: 10 anysPoblació:  SmaraLi encanta: Anar a la pisicina i menjar paella i gelats. De major vol ser: Metge per a xiquets al Sàhara

Quan Nora va arribar al poble de Castelló on va ser acollida, allà pel 2003, es va passar dues setmanes plorant. No tenia ni sis anys i no li havien explicat que passaria l'estiu allunyada de sa mare i dels seus tres germans. Però, l'afecte que la seua família d'acollida va donar-li va ser suficient per a crear un vincle que s'ha convertit en un lligam indestructible en tots aquests anys. Ara, Ana, Tica i Vicent passen l'any pensant en que la xiqueta que ompli la casa d'alegria aterre en un avió a l'aeroport de Manises. Nora diu que, a banda de les coses materials que pot tenir ací i no al Sàhara, el que més li agrada de l'estància és "estar cada dia amb la meua família espanyola". A Ana, la germana espanyola de Nora l'acollida li ha ajudat "a redescobrir el valor de les coses: de tenir aigua corrent, de tenir tot el menjar que necessitem o de poder comprar el que vulguem". La família Rubert coneix els pares, germans i oncles de Nora perquè han passat unes setmanes als campaments del desert algerià que serveixen de refugi a milions de saharians. "Nora ha estat la única persona que m'ha fet pujar a un avió", comenta Tica. El llaç dels Rubert no és sols amb Nora sinò amb tota la família Mohhamed Lemin.

'Les nostres filles s'han adonat que no tot és consumisme'

Nom: Badra Houssein

Edat: 10 anys

Població:  el Aiuún

Li encanta:  Menjar molta fruita y gelats

No li agrada:  Anar de viatge amb la caravana

Jordi Segura va viatjar als campaments algerians on viuen els saharians abans d'acollir a Badra. "Vaig conéixer el problema per una amiga i vaig decidir de passar una temporada allà", explica Víctor. L'experiència va servir-li per a decidir-se a acollir una xiqueta. Al 2004 Badra va arribar a València. Des d'aleshores, la relació dels Segura amb la família Houssein és més ferma i compromesa. Aquest desembre Jordi i les seues dues filles, Laura i Violeta, de 15 i 16 anys, viatjaran a el Aiuún per tal de vore la realitat d'una vida que és dura i limitada en plaers. "Amb Badra, les nostre filles s'han adonat que no tot en la vida és consumisme", apunta Asunción. La família ha guanyat perquè està en relació amb una nova cultura, amb un altre món. Tot i això, a Jordi i la seua família els agradaria que no fos necessari un programa d'acollida per als xiquets saharians perquè això suposaria que  viuen al territori que els correspon, que és seu.

'Ens encantaria que es quedara a estudiar però és difícil'

Nom: Mohhamed Yeslam Abderrahman

Edat: 11 anys

Població:  Smara

El seu menjar preferit:  La paella i la carn, a més de la xocolata.

A Javier Taronjer i a Carmen els encantaria gaudir de Mohhamed més de tres mesos a l'any. "Volem que vinga ací a estudiar però és molt difícil aconseguir la documentació pertinent", diu Javier. Per a Clara, filla del matrimoni, l'estiu és temps de felicitat perquè Mohhamed és el germà que mai ha tingut. Amb ell no té temps per a aborrir-se perquè li encanta jugar amb l'ordinador, vore televisió i banyar-se a la piscina. "És molt actiu", coincideix en afirmar la família.  Clara ha estat amb son pare als campaments saharians i sap el que és viure sense aigua en una haima. Carmen explica que "les condicions són molt dures, el menjar escasseja". La família té pensat tornar a viatjar perquè "la gent és encantadora i els pares de Mohhamed ens han tractat com si fórem parents". El contacte amb la família de Mohhamed, tot i la distància, és periòdica i es fa més intensa a l'estiu perquè "no deixa de ser un xiquet que tira a faltar als seus pares i als tres germans que l'esperen al desert", comenta Javier.